Avui m’agradaria parlar d’aquells moments en què sentim que “l’amor està per sobre de tot”.
Per mi, és així. I d’alguna manera, sempre ho he sentit.
Aquest sentiment m’ha acompanyat des de molt petita, i potser per això, també ha estat un dels motius que més incomprensió m’ha generat al llarg de la vida. No encaixava amb allò que anomenem “vida real” —aquella que vius i que t’expliquen els teus pares, la que t’embolcalla durant els primers anys, plena de normes, expectatives i realitats aparentment fixes.
Molts cops vaig pensar que vivia en un món de fantasia. Altres vegades, vaig sentir que les experiències humanes eren una mena de negació d’aquell estat pur que intuïa —com si la vida em volgués fer oblidar la veritat essencial que jo ja portava dins.
Però amb els anys he anat entenent que l’amor no és fantasia, sinó la més alta expressió de la nostra naturalesa creadora.
L’amor —més enllà del que la societat defineix, més enllà de les paraules que intenten limitar-lo o empresonar-lo— no pot ser contingut en cap concepte. És com voler posar límits al moviment de l’aigua, o voler encabir el vent dins d’una capsa.
L’amor és això que sentim i que ens desborda, que no té fronteres, ni forma, ni mida.
Quan l’amor ens toca, ens transforma completament.
Ens embriaga i ens transporta a un estat on tot i res és important alhora.
Ens fa desaparèixer del personatge amb el que lidiem i ens reconstrueix des d’un lloc més pur, més autèntic.
És com si la història s’esborrés i es tornés a escriure des d’un nou punt d’origen, on tot és possible.
Aquest lloc interior, aquest estat, és on sento que neix la veritable saviesa.
Un espai subtil on la lleugeresa, la transparència, la coherència i la pau ho envolten tot com un vel màgic.
Allà, el que semblava impossible es torna possible, el que va ser es transforma en el que és, i cada dia es converteix en un petit miracle.
És com una abella que vola de flor en flor, dansant entre les formes de la vida amb sorpresa i gratitud.
Cada flor és un “ohh”, un “woww”, una porta oberta a l’aventura del viure.
I així, des d’aquest amor que tot ho travessa, comprenc que la vida és un camí sagrat de retorn a nosaltres mateixos.
Avui m’ha arribat un àudio que plantejava una pregunta: l’amor neix amb nosaltres o el construïm?
Amb gran encert, utilitzaven la metàfora d’una llavor: naixem amb l’amor dins, en forma de llavor, i és al llarg de la vida que el fem créixer com un arbre. Cada etapa, cada repte, cada relació ens ajuda a travessar els vels que apareixen com a proves d’aquest amor —que, en el fons, no és altra cosa que l’amor que som capaços de sentir cap a nosaltres mateixos.
És aquest amor intern el que ens sosté, el que ens guia, i el que ens recorda qui som en essència.
I curiosament, ahir a la nit, vaig tenir l’oportunitat de veure aquest amor en moviment…
Va ser al teatre, amb l’espectacle @improsidestory
Un grup d’actors que s’ofereixen al públic com a canal creatiu del moment present, sense guió, sense por, sense expectativa.
Una demostració viva de com l’amor es pot manifestar també com a acte de creació espontània, com a confiança absoluta en la vida i en els altres.
Els pensaments del públic —dispersos, aparentment inconnexos— es transformen en una història. I allà, l’absurd i el sagrat conviuen en perfecta harmonia, com a metàfora de la nostra existència.
No hi ha judici, no hi ha control. Només entrega.
Una entrega tan autèntica que desarma.
A través del joc, de l’humor, de la presència, els actors mostren que
la creativitat més poderosa, neix de l’amor a un mateix i a la pròpia expressió.
El teatre esdevé una dansa col·lectiva d’ànimes que es troben per recordar-nos que tot és possible quan confiem.
.
I potser aquest és, en el fons, el veritable missatge:
Quan deixem de voler controlar i ens obrim a l’amor que ja hi ha en nosaltres, la vida s’improvisa… i esdevé art.
Vilassar de Mar, 14 de desembre de 2025