Aquesta nit he somiat amb una aranya amb potes de saltamontes. D’entrada, em causava rebuig… però no he sentit por. El que sí que ha emergit és una sensació de respecte davant allò desconegut.
L’aranya ha saltat i s’ha col·locat just a l’esquena, sota l’espatlla dreta.
És una de les poques vegades que un somni se’m fa tan present, tan viu, que la seva imatge resta nítida dins meu, com un símbol que espera ser escoltat.
I em pregunto:
Quina part de mi estic recordant? Quina part de mi s’està activant?
Què és el que necessito transcendir per fer espai al que està emergint?
Agafo la llibreta i escric, com gairebé cada matí. Ho faig des d’un lloc lúdic, com si fos un joc sagrat que em convida a començar des de tres tríades possibles:
- Paraula, fet o persona?
- Cançó, dibuix o moviment?
- Llibre, mantra o mudra?
Avui trio:
Aranya amb potes de saltamontes, la cançó de l’Àguila Reial, i la paraula compassió.
Aquestes tres portes em connecten amb una clau essencial:
Estimar-me amb gentilesa i acceptació.
Tenir compassió de mi mateixa, de les vegades que no sé veure,
De quan el meu cor no sap discernir entre il·lusió i realitat.
I alhora, mantenir la voluntat sincera de descobrir per què una part de mi s’aferraria encara a la il·lusió, preferint-la potser a una realitat que pot semblar crua o incòmoda.
Però… què és la realitat?
És allò que veuen els altres? Allò que veig jo?
O és potser el que succeeix més enllà de qui ho observa?
Si la realitat de l’experiència depèn de la mirada de qui la viu…
Quina és, doncs, la meva realitat?
Diria que és la manera més veritable possible de manifestar l’experiència.
Però com tenir-ne la certesa, si el cor encara pot mirar a través de la boira?
Recordo aleshores el conte «La princesa que creia en els contes de fades», i m’hi reconec.
Una de les frases que més ressona avui en mi és aquesta:
“Quan permets que els criteris dels altres siguin més importants que els teus, renuncies al teu poder.”
“Per estimar els altres de debò, primer t’has d’estimar a tu mateixa.”
Així és com avui prenc amb força aquesta veritat:
La realitat es transforma quan m’acullo des de l’amor.
Quan dono cabuda a tot el que passa dins meu.
Quan ho expresso, no per rebre una resposta, sinó per ancorar la meva pròpia presència.
Per això avui poso intenció en una escolta encara més subtil i profunda del meu interior.
Amb l’únic propòsit d’expressar-me, de deixar sortir la meva veritat,
Sense esperar res a canvi, sense voler provocar cap reacció.
Perquè la clau és entendre que el camí es completa dins d’un mateix,
quan es comparteix el sentir amb autenticitat.
Vilassar de Mar, 11 de Novembre de 2025