Hi ha moments a la vida en què una persona creu que està fent només un canvi extern, un trasllat, una decisió pràctica o un nou començament que l’ha de portar a una manera diferent de viure, de sentir i de relacionar-se amb la seva vida, però amb el temps pot descobrir que aquell moviment no parlava només del que passava fora, sinó d’una part interna que, des del mecanisme de supervivència, necessitava moure’s, fugir, reaccionar, protegir-se, prendre decisions des d’un cos acostumat a l’estat d’alerta, des d’una dona que durant molt temps havia après a sostenir-se des de la urgència, des de la por, des de la sensació que si no feia alguna cosa immediatament alguna cosa dins seu podia trencar-se.
Durant certs processos de vida, moltes emocions poden travessar-nos, algunes tan profundes i tan intenses que en alguns moments pot semblar que no serem capaces d’integrar-les, que hi ha ferides que potser no acabaran de cicatritzar mai, però amb el temps també es pot veure que el dolor no venia tant del que s’estava vivint, sinó del que començava a reconèixer-se, perquè el que realment s’està movent moltes vegades és una identitat, una manera de estar al món, una versió de nosaltres mateixes que havia après a decidir, a estimar, a vincular-se i a caminar des de patrons molt antics, patrons que fins ara havien passat desapercebuts sota l’aparença de fortalesa, autonomia o capacitat de tirar endavant.
I quan una persona es permet tornar internament a aquell moment en què va prendre una decisió important, pot aparèixer una pregunta que ho travessa tot:
quina part de mi sentia que no tenia cap altra opció?
I en fer-se aquesta pregunta potser no hi troba culpa, ni error, ni judici, sinó comprensió, perquè comença a veure amb més claredat que moltes de les decisions que durant anys havia interpretat com intuïció, força o impuls vital, en realitat naixien d’un sistema intern activat, d’una part que encara no sabia distingir entre escoltar-se i reaccionar.
I en tornar a aquella versió d’una mateixa, amb la motxilla plena de pors, de pressa i de supervivència, pot començar a aparèixer alguna cosa diferent del judici o la culpa. Pot aparèixer la compassió. I des d’aquest lloc, per primera vegada, pot mirar-se endins i dir-se: Ho sento. Perdona’m. Gràcies. T’estimo. Ho sento per totes les vegades que et vaig exigir més del que podies sostenir. Perdona’m per buscar fora allò que ja vivia dins teu. Gràcies per haver-me portat fins aquí de la millor manera que sabies. I t’estimo… perquè fins i tot en la por, sempre vas intentar protegir-me.
I és aquí on poden començar les recapitulacions conscients, aquest espai íntim i honest on deixem de mirar el que passa fora per començar a veure des d’on ens movem, des d’on decidim, des d’on creem vincles, des d’on busquem seguretat, i quan deixem els judicis a banda i ens permetem sentir-nos de veritat, comencen a aparèixer patrons que ja no es poden ignorar.
Un d’aquests patrons sovint apareix en la relació amb referents externs, especialment amb aquelles figures sobre les quals, sense adonar-nos-en, projectem direcció, força, estructura o seguretat, i és aquí on moltes vegades descobrim que durant molt de temps hem buscat fora la nostra pròpia energia masculina interna, aquella energia que sosté, protegeix, posa límits, ordena i marca direcció, com si necessitéssim que algú o alguna estructura ens confirmés cap on anar, què fer o com caminar.
I arriba un moment en què també es pot donar l’oportunitat d’acomiadar-se d’algun d’aquests referents, no tant d’una persona, sinó del valor que s’hi havia projectat, de la fantasia inconscient que alguna cosa externa podria salvar-nos, sostenir-nos o organitzar per nosaltres allò que encara no havíem après a veure dins, fins hi tot arribem a veure en l’altre la nostre pròpia saviesa quan no podem sostenir-la.
En deixar anar aquesta projecció, alguna cosa profunda es recol·loca, com si, per primera vegada, el timó tornés a casa, i aquesta vegada no a través de la ment, ni de la necessitat de control, sinó a través del cor, de la pròpia brúixola interna, d’aquell espai intern que sempre hi havia estat però que havia quedat silenciat entre pors, expectatives i formes antigues de supervivència. A vegades intentes recordar en quin moment vas perdre la pista del què era moure’t des de la innocència, des de la confiança, des de la llibertat de decidir i ja no ets capaç de recordar-ho.
Però aquest procés no passa només amb l’energia masculina, perquè també hi ha espais, persones o pràctiques que en determinats moments es converteixen en refugi, en calma, en recolliment, en silenci… en un tipus de maternatge que potser encara no sabem donar-nos a nosaltres mateixes, espais que ens sostenen, espais de presencia mentre recordem qui som.
I amb el temps també es pot mirar aquests espais amb amor, amb gratitud i amb una profunda reverència, perquè hi ha moments en la vida en què necessitem estructures externes que ens sostinguin mentre recordem qui som, mentre recuperem parts de nosaltres que havien quedat congelades o oblidades, però també arriba un moment en què continuar aferrades a aquestes estructures pot començar a limitar el nostre propi creixement, i és aquí on apareix la valentia de deixar anar l’estructura, no perquè ja no tingui valor, sinó perquè ha complert la seva funció.
I cada vegada es fa més evident que transformar-nos no és convertir-nos en algú nou, ni reinventar-nos des de zero, ni destruir el que érem, sinó recordar l’essència que hi havia abans dels mecanismes de defensa, abans dels patrons, abans de les màscares, abans de la necessitat de agradar, de encaixar o de sobreviure.
Perquè a vegades deixar anar no és perdre ningú, no és separar-se, no és trencar res, sinó crear espai, donar aire, permetre que allò que estava massa identificat amb una forma concreta pugui respirar i trobar una nova manera de existir.
I potser la gran comprensió en molts processos de transformació és que no deixem les persones, sinó que deixem anar la manera com ens hem vinculat amb elles, deixem anar les expectatives, els rols, les necessitats inconscients, les projeccions, els fils invisibles des d’on vam construir aquests vincles, i quan aquestes estructures cauen, alguna cosa dins nostre també es despulla.
I és aquí on, a poc a poc, pot començar el retorn.
No cap a algú nou.
Sinó cap a allò que, en essència, sempre hi havia estat.
Vilassar de Mar, 1 de Maig de 2026